Podeu trobar una bona versió d’aquesta simfonia en aquest CD tocat per la Goteborg Symfoniker dirigida per Neeme Jarvi, que inclou totes les simfonies de Nielsen. Aquí us podeu baixar la quarta completa.
.
Descarregar: Carl Nielsen, Simfonia 4:
------------------------------------------
Sempre em passava el mateix amb Carl Nielsen, quan escoltava alguna cosa a la radio sense conèixer l’autor, em deia: “Caram, que bo es això, no ho conec, qui deu ser el compositor? Potser Sibelius? No, no això no pot ser Sibelius, potser Zemlinsky? No, no....” i aleshores la radio deia: “Acabem de sentir la simfonia de Carl Nielsen....” i jo pensava un altre vegada!, haig de conèixer d’una vegada aquest autor i escoltar-lo. Desprès de escoltar la seva quarta simfonia no m’ha decebut gens, tot al contrari, una meravella!, endavant Nielsen!, visca Nielsen!, un obra mestres del segle XX....
Ningú millor que el propi Nielsen per descriure aquesta simfonia, en una carta per la seva dona va escriure:
“Tinc una idea per una nova composició, que no te ningun programa, sinó que expressa el que entenem per el esperit de la vida o manifestacions de la vida, es a dir: tot el que es mou, que vol viure ... nomes la vida i el moviment, encara que variat, molt variat, però relacionat, i constantment en moviment, en un gran moviment o corrent. Haig de tenir una paraula o un títol curt per expressar això, això serà suficient. Jo no puc explicar el que voldria, però el que voldria es bo.”
Aquesta paraula o títol curt la va trobar i en va dir: uudslukkelige que no te traducció literal del danès, però mes que inextingible voldria significar força-vital.
I en el pròleg de la simfonia va escriure: “La musica es vida i, com ella, es inextingible”
Doncs així es aquesta simfonia, orgànica, liquida, dinàmica, de moviments i canvis constants i sobtats. Com un esser viu que lluita per la vida amb la seva força-vital i per les coses meravelloses i els sentiments únics que ens dona el viure. Aquesta lluita es planteja entre forces constructives i les destructives, amb una orquestració al límit, sortint aquí el caràcter dramàtic del qual molts senyalen al parlar d’aquesta simfonia. Jo faria servir un altre definició que dramàtica.....
A la simfonia podrien destacar, entre altres, dos característiques fonamentals, la primera seria els dos “sets” de timbals situats a extrems oposats dels escenari i del panorama sonor i la segona la meravellosa melodia, intima, que va sorgint incansablement i que fa de “Leitmotive” de la simfonia.
La primera característica, els timbals, com en altres simfonies de Nielsen, utilitzats d’una forma innovadora i personal, aquí tenen molt protagonisme. Destacaríem com van marcant, o millor desmarcant, el camí de forma sobtada però constant en el primer moviment, en forma de cops d’urs i torbadors. També els podem sentir d’una manera magistral al tercer moviment lent, en mig d’un adagio esfereïdor!! donant mes tensió i força al ja de per si fort i dramàtic “Poco adagio quasi andante”. L’extasiïs dels timbals arriba al quart i últim moviment en forma de “Allegro” on es produeix una mena de impressionant duel entre els dos sets de timbals, en mig de la lluita de la meravellosa melodia “Leitmotive” per sorgir en mig de la tempesta i acabar imposant-se.
La segona característica es la melodia intima que va sorgint durant tota la simfonia, en alguns punts molt tímidament. Es una melodia que surt del cor i de la força-vital, i esta tractada d’una forma “inextingible” ja que va apareixen i desapareixen durant tota la simfonia, i que al final triomfa, o no?. En aquest aparèixer i desaparèixer alguns veuen el “inextingible” que defineix la simfonia.
Podem trobar altres motius per la definició “inextingible”; el caràcter continuo de tota la simfonia, tots els moviments van encadenats sense silenci entre ells. El caràcter cíclic de “etern retorn” que es dona a tota la simfonia, sobretot en el impressionant últim moviment amb el sorgiment decidit de la melodia intima plantejada en el primer moviment i que aboca tota la simfonia cap al final, final d’etern retorn, com si esperéssim que torni a començar .
També voldria destacar el curt i transitori segon moviment “Poco Allegretto”, on no actuen les cordes, com si descansessin per tenir forces per afrontar la feina que els hi ve al adagio següent, es com una petita dansa polifonia renaixentista, moment de pau i relax.
Carl Nielsen (danès) sempre ha estat “l’altre Nordic” a l’ombra de les figures de Jean Sibelius (finlandès) i Edvard Grieg (noruec). Nilsen i Sibelius van néixer el mateix any 1865 i Grieg l’any 1843. La cinquena simfonia de Sibelius es de 1915 la mateixa data que la quarta de Nielsen.
Carl Nielsen ha tingut forces critiques a la seva obra, que jo considero del tot injustes. La principal es que es considerat el mes “enrederit” dels compositors de la seva època, antiquat i ancorat als principis i arguments del romanticisme. Crec que aquestes critiques es produeixen en l’època on estava de moda el “art modern” ,una visió del art molt dogmàtica on tot el que no fos innovació i seguir els dogmes de la modernitat estava desfasat i era “vanal”. Es veritat que el 1915 Schonberg ja havia iniciat el seu camí transformador. Debussy ja havia composat el gros de la seva obra impressionista, “La mer” es de 1905. Stravinsky ja havia publicat “Ocell de foc” 1910 i “La consagració de la primavera” 1913. Però crec que els diferents estils o tendències musicals d’aquesta època s’haurien de considerar com diversos camins o línees d’evolució que parteixen d’una mateixa mare: el gran romanticisme. Algunes tendències mes pròximes o mes llunyanes però totes iguals de valides mentre aconsegueixin transmetre el que volen expressar amb creativitat, originalitat i honestedat. Algú pot considerar mes “modern” Sibelius, Richard Strauss (Simfonia Alpina també de 1915) o per citar algun rus Prokofiev, que Nielsen?. Una cosa es segura, Nielsen es molt original, personal i creatiu, amb molta energia generadora, com diu Bernstein: “ El seu encant brut, els seus ritmes sorpresa, el seu estrany poder de relacions harmòniques i tímbriques, i especialment la seva imprevisibilitat constant” , clarament hauria d’estar al mateix nivell de consideració que tots els compositors anomenats aquí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario